Vida de cartera (I)

Paro la moto i agafo el paquet de la maleta. Pujo les escales estretes i toco el timbre. La senyora m’obre i em fa passar. Entro poc, no m’agrada penetrar a casa dels altres encara menys si han desaparegut. I la senyora a marxat a buscar el carnet d’identitat rumb a una altra habitació. Tampoc oloro gaire perquè les olors gaire naturals em fastiguegen. Això que… quan m’atreveixo a alçar la mirada hi trobo un no sé què a posar-me en la pell d’un altre. I dono un cop d’ull a les familiars fotos d’estudi, estableixo llaços de parentiu, busco referències en els records de viatges conservats en l’aire formolenc d’una vitrina: una verge de Lourdes, un coliseu romà al costat d’un buda; una màscara tribal clavada prop de les cortines de tul que el vent embarassa. Torno a les fotos i també torna la senyora. Passa dona, passa. La ràdio que sentia fa uns moments es transforma ara en un ordinador i el discurs monòton pren la forma de conferència literària.

- Fixa’t, de joveneta i no tant jove, llegia sempre l’agenda del diari i pensava si visquessis a Barcelona avui aniries a escoltar aquest doctor, aquella escriptora, un periodista. Potser si hi hagués viscut no hi hauria anat, no ho sé. Abans d’ahir un amic em va enviar un correu amb una adreça electrònica i …

Per la seva cara com un vaixell per les aigües del Leman passa un somriure. Diu que ja porta escoltades dotze conferencies de les dues mil que conté l’arxiu de la Fundación Joan March. Li dic que si va tan de pressa aviat se li hauran acabat. Em contesta que no, que té vuitanta anys i arronsa les espatlles, que la memòria pot perdre la forma i el contingut de les paraules, i que potser el nostre és un poble sense futur.

- Però París no se acaba nunca. Ho ha dit Tabucchi parlant de la seva obra.

Assegura que Tabucchi és el nom de l’escriptor que ha escoltat dissertar ja de matinada. Però… Paris no se acaba nunca, no és el títol d’una novel·la d’Enrique Vila-Matas? No entenc res.