.
Aquest matí he sortit molt aviat a comprar el diari. Tret d’alguns cotxes amb la música udolant com si li estiguessin tallant el coll amb un ganivet del pa, el món està tranquil. Any nou, vida nova? Sento els mercats riure el ha ha ha fondo y pausat propi de gegants ben falcats damunt les seves possessions; surt de les portes y finestres blindades dels bancs que vaig deixant enrere.
De cara al mur que envolta el pati de l’escola, una dona ben vestida ratlla l’emblanquinat amb una pedra. Blanc sota blanc no puc veure quines marques hi vol deixar gravades. M’hi acosto i ella llença la pedra, imagino que dona la tasca, de picapedrer, per acabada. Li veig els dits en carn viva. Es deixa lliscar per la paret fins que queda ajupida, es treu el mocador del coll i se’l entortolliga a la ma, aixeca la mirada desdibuixada i somriu a càmera lenta. El gravat, visible només per a buscadors de tresors, diu El destino juega conmigo pero yo soplo los dados. Ens desitgem bon any i alguna cosa de vida nova.
Avui no hi ha diari.
.
